complicitat pares i fills

Quan informar?

  • Des del principi, tan aviat com els pares hagin pres la decisió i tinguin clar el procediment que seguiran.
  • Abans que sigui un fet legal i un dels pares deixi la llar. Fer-ho durant un dia en què es disposi de temps per a dialogar tranquil·lament, per exemple, el cap de setmana.
  • Triar un lloc familiar per al nen (la seva habitació o algun altre lloc de casa). No recórrer a llocs públics ja que els nens poden sentir-se cohibits en l’expressió d’emocions en relació a la notícia.

Qui és convenient que informi?
Tots dos membres de la parella, junts si és possible.

Com?

  • Hem de parlar de manera tranquil·la i clara, sense dramatitzar ni disfressar les coses.
  • Explicar la decisió que a partir d’ara la vida familiar serà diferent: que els pares no seran una parella que viu unida. Que a partir d’ara cada pare tindrà la seva pròpia casa.
  • Està comprovat que el nen sofreix molt més en situacions en què els pares són infeliços junts, que quan decideixen viure separats. Els nens volen sentir que els seus pares són feliços. És important considerar que, en prendre la decisió de separar-se, s’analitzi primer la relació amb els fills, els canvis que aquests poden sofrir i, sobretot, que la seva decisió no afecti ni comprometi a les necessitats bàsiques dels nens.
  • Explicar-li als fills com serà la nova convivència amb cadascun dels pares.
  • Explicar que, com a pare i com a mare, no canviarà res, que continuen estimant-los igual i que es veuran amb freqüència, segons la nova organització familiar.
  • Insistir que ells no són responsables, de cap manera, del desacord conjugal.
  • Que és un tema d’adults.
  • Permetre que plantegin preguntes i respectar la reacció de cada fill.
  • Entendre que les conseqüències emocionals del divorci dels pares són diferents per a cada nen.
  • Adaptar les paraules a l’edat. Si hi ha germans de diferents edats, parlar primer amb els més grans. És important comentar-ho, fins i tot amb els més petits. A TOTES LES EDATS, els fills necessiten paraules dels pares per a entendre el que està passant en la família.
  • Explicar el motiu de la ruptura de manera simple. No és necessari, en un primer moment, donar detalls ni explicacions. Amb el temps i el creixement dels fills s’aniran explicant les circumstàncies i sempre pot quedar una part de la vida dels adults que no es vulgui comentar als fills.
  • Els temes econòmics i legals no interessen als fills. Solen ser el motiu de conflictes i d’enfrontaments entre famílies. Els fills han d’estar al marge dels procediments judicials i sobretot no sentir-se culpables. Cal assegurar als fills que no són la causa del divorci ni en tenen cap culpa.
  • Dona’ls atenció en tot moment. Permet que preguntin i escolta les seves queixes.
  • Els nens petits són especialment vulnerables a les discussions, a la tensió i a la violència perquè no tenen altres mecanismes per a entendre el que està passant. Mantingueu als seus fills al marge dels conflictes, baralles, discussions.
  • Els nens petits no poden prendre part per un o per l’altre, ni entendre més a un que a l’altre. Són els seus pares i per a ells, que estiguin separats, no canvia el vincle afectiu.
  • Els nens petits no suporten que es parli malament dels seus pares. Tot i que, a vegades, ells mateixos critiquin o es contradiguin.
  • No barrejar als fills en el conflicte: ni com a intermediaris, ni com a objectes de xantatge, ni per a realitzar amenaces o xantatges ni tampoc per a saber sobre la vida de l’altre. En aquest cas, s’evita que els nens estiguin sotmesos a una traumatizació crònica.

Què passa després del divorci?

  • Complir els acords del conveni. L’objectiu de l’acord és mantenir l’estabilitat i continuïtat, crear un hàbit sostingut que permeti al nen saber on ha d’estar cada dia de la setmana o durant les vacances. No ser rígids. Sempre hi haurà una excepció, una festa o una circumstància que pot resultar en un canvi. Però recordeu que la inconstància en el règim de visites té sempre efectes desestabilitzadors en els nens.
  • El règim convingut no implica una distribució igual en temps sinó una implicació igual de tots dos en les funcions de la cura dels fills.
  • En un primer moment, el nen petit necessita que la seva vida prossegueixi amb la màxima continuïtat i serenitat. Els canvis en la guarda i custòdia poden modificar-se quan el nen es faci més gran, d’acord amb la voluntat del nen i les possibilitats dels pares.
  • No s’ha d’exagerar la funció materna ni devaluar la funció paterna. Els nens necessiten a tots dos pares per a créixer sans.
  • Les interferències o oposicions d’un dels pares a les visites de l’altre tenen efectes negatius en els nens. L’acord sobre els drets dels nens a mantenir una relació estreta amb tots dos pares ha de constituir el primer punt del conveni de divorci.
  • Intentar que no s’afebleixin els llaços afectius entre el progenitor no custodi (generalment el pare) i els fills. Si existeix distància afectiva entre pare i fills és més probable que es desatenguin les obligacions legals (pagament de pensió alimentària) i viceversa.
  • Els pares no han d’incloure als fills en jocs de dobles lleialtats (p.e. funcionant com a espies a través dels quals un o tots dos progenitors s’informen sobre els detalls de la vida de l’altre).
  • No denigrar a l’excònjuge en presència del nen. Això no sols danya la imatge de qui és criticat, sinó també la imatge de si mateix que té el nen.
  • Donar temps per a permetre una elaboració tranquil·la de la situació abans d’incloure una nova parella en la convivència.
  • No forçar als fills a acceptar i a voler, d’entrada, a les noves parelles dels pares.
  • Mantenir la relació que es tenia amb els avis com abans del divorci, intentar no perdre amics ni les activitats esportives o d’oci.
  • Mantenir en totes dues cases els hàbits adquirits de somni, alimentació i educació. Tractar de transmetre normes i hàbits congruents.
  • Tots dos pares han d’estar presents i pròxims quan el nen els necessiti per a fer front a les seves dificultats, malalties i canvis en la seva vida.
  • Mostrar alguns aspectes positius del divorci: més tranquil·litat, menys focus de tensió, noves maneres de relació, nous vincles afectius.

Els pares

  • La crisi que genera una separació es pot aprofitar per a ser millors pares i també com un motor de creixement personal. Cuidar la pròpia vida afectiva, reprendre la seguretat i reorientar les vinculacions emocionals. Demanar suport i companyia a familiars i amics.
  • Encara que la decisió de divorci no sigui per mutu consentiment, si els pares es prenen un temps per a assumir-lo (encara amb el disgust i el dolor d’aquell que no el volia) podran trobar un espai comú per a parlar-ho amb els fills. A vegades, els pares poden necessitar una consulta amb un especialista per a dedicar un espai de temps a parlar, pensar i elaborar la pèrdua que significa el matrimoni dissolt.
  • Com a pares, és important poder tancar un capítol que permeti, a posteriori, establir una cooperació i dedicació amb els fills.
  • Consultar a l’especialista en cas de dubte o aparició de símptomes en els nens com per exemple, tristesa, alteracions del son, canvis d’humor sobtats, inquietud i dispersió, baix rendiment escolar, etc.

Photo by skyseeker

complicitat pares i fills

La separació i/o el divorci causen un impacte emocional difícil de gestionar. No sols implica canvis importants en la convivència sinó que determinen una crisi important i un canvi radical en la vida dels fills i dels pares.

En una separació, la família ha d’assimilar molts canvis: en les relacions socials, canvis a nivell econòmic, en el tracte dels pares amb els fills, canvis en la presa de decisions i en l’assumpció de responsabilitats, etc.

Un divorci i la conseqüent dissolució de la família implica un dol, és a dir, una pèrdua per a tots els integrants de la família. Per això, és convenient que els pares realitzin una reflexió postseparació sobre el que pot significar aquesta pèrdua per a cadascun dels seus membres.

La repercussió psicològica del divorci en els fills depèn principalment de la manera d’enfocar-lo per part dels pares, també dels avis i de la resta de persones de l’entorn familiar.

Els efectes més traumàtics i duradors es vinculen a la mala resolució del divorci entre tots dos cònjuges i a la utilització dels nens en la contesa que lliura la parella, ja sigui com a aliats, testimonis o jutges i al clima de violència durant el matrimoni. Un bon enfocament per part dels pares pot evitar que apareguin problemes psicològics en tots els membres. El que no puguin resoldre o entendre els pares és el que els fills acabaran convertint en símptoma.

Quan la crisi del divorci es resol adequadament, la separació pot beneficiar als nens i encara més, millorar la relació d’aquests amb els pares, que un cop superada satisfactòriament la turbulència emocional del divorci modifiquen la seva disponibilitat i relació amb els nens.

EL MATRIMONI ÉS REVERSIBLE, RENUNCIABLE O DISSOLUBLE, LA MATERNITAT I LA PATERNITAT, PER CONTRA SÓN SEMPRE IRREVERSIBLES, IRRENUNCIABLES I INDISSOLUBLES.

ACABEN LES PARELLES PERÒ NO LES FAMÍLIES