Abraçar un cor, a la sortida del sol

Hem vist en anteriors articles alguns dels problemes típics de parella. En aquest parlarem de dos qüestions més que tenen a veure amb la sexualitat i abordarem com seria l’amor que perdura entre les parelles.

4. Els problemes sexuals
Tan imprescindible com l’aliment o el respirar és el camp de la sexualitat per al manteniment de la vida. Walter Riso, expert en relacions de parella, destaca que “l’enamorament és un estat d’atracció i passió relacionat amb la nostra necessitat biològica de procreació”. I és per això que el desig inicial no es mantindrà biològicament, però tal com l’expressa Bennedetti:

“Com a aventura i enigma la carícia comença abans de convertir-se en carícia, és clar que el millor no és la carícia en si mateixa, sinó la seva continuació. Som més que biologia.”

Tot depèn de la manera en què combinem amor i sexe.

Si bé els problemes sexuals no acostumen a ser el motiu principal de demanda terapèutica, coneixem el fet que quan la parella està enfrontant-se a situacions difícils, el primer que empitjora és la comunicació i la sexualitat. En la majoria de situacions ens trobem amb dues tipologies molt comunes:

En un dels casos, quan falta el desig, la persona intenta de totes les maneres possibles anar a la cerca de les sensacions plaents oblidades, en aquest cas ens trobem en una tipologia de problemes en els quals la ment, amb l’intent de controlar sensacions que haurien de ser fisiològicament espontànies, va en contra de la naturalesa i paradoxalment quan la persona més s’esforça a sentir plaer, més ho bloqueja.

Una evolució d’aquesta problemàtica ens portaria al segon dels casos, quan la parella després d’evidenciar la falta de desig s’ha resignat i mantenen una relació on la sexualitat està pràcticament o totalment inhibida, en aquests casos durant un temps un ha perseguit a l’altre per a mantenir viva la flama, gairebé sempre sentint-se rebutjat/a fins a l’esgotament, mentre l’altre sentint-se assetjat s’ha anat tancant i allunyant més i més.
Com hem dit no sols som biologia i podem fer molt en aquesta aventura de la sexualitat i l’amor, que solament serà inassolible en els casos on el desig entre la parella mai hagi existit, això sí, com hem dit cada parella és un món, i existeixen molts mites i alguns errors en els que el sexe s’ha sobrevalorat donant a entendre que la felicitat de la parella depèn totalment del sexe. En aquests casos l’ajuda professional serà adequada.

5. Infidelitat
Ateses les problemàtiques de les quals hem parlat, qualsevol d’elles pot haver estat motiu perquè es doni una infidelitat, però la qüestió és: Pot sobreviure la parella a la infidelitat?

“La millor manera de prevenir la infidelitat és conèixer la seva dinàmica, desprendre’s dels mites que l’envolten i entendre les causes que l’activen sense oblidar les seves conseqüències. La fidelitat és un acte de la voluntat, no del cor.” Walter Riso

En la majoria dels casos, la parella es troba en una situació semblant a la del següent dilema:

Dos presoners incomunicats en cel·les individuals han comès dos crims, un lleu i un altre greu. Existeixen proves perquè els condemnin pel lleu, però no pel greu, tret que algun confessi haver-ho comès. El fiscal visita a un dels presoners i li diu: “Tinc una bona i una mala notícia. La bona és que si cap de vostès confessa el seu crim greu, només podrem condemnar-los a 6 mesos pel seu crim lleu, però si vostè confessa, jo convenceré al jurat que és vostè un home penedit i que el pervers és el seu company, de manera que vostè estaria a la presó només 1 any i ell 10. La mala notícia és que li faré la mateixa oferta al seu company”. “I què passaria si tots dos confesséssim?”, pregunta el presoner. “Llavors no tindré raó per a beneficiar a cap de vostès, deixaré que la justícia faci el seu camí i, com el crim és greu, estimo que els condemnaran almenys a 8 anys”. Els presos es troben davant aquest dilema: Si confesso puc quedar lliure, però si l’altre també ho fa perdo. Es pot veure que el millor per a tots dos és que cap confessi i compleixin una pena de 6 mesos solament, tanmateix, perquè això succeeixi, tots dos presos no sols han de confiar en l’altre, sinó també confiar que l’altre confia en ells.

Si tots dos membres poden confiar, no sols en l’altre si no en la confiança que l’altre té en ells, treballar els aspectes que determinen les relacions de parella satisfactòries, permetrà que la parella pugui superar la infidelitat i continuar avançant junts. La infidelitat no sempre és la mostra de la falta d’amor, en la majoria dels casos, és una alarma, un episodi que fa esclatar tot allò disfuncional que ha anat succeint fins que s’ha produït. Sovint, ens trobem que pot ser el punt en el qual es toca fons i és quan la parella pot ressorgir, perquè és quan l’infidel en acte o en potència, permetent-se la infidelitat es troba de cara amb el problema de parella i pot decidir si solucionar-ho o deixar definitivament la relació. Així mateix, la majoria de les vegades la decisió es pren en el moment de permetre’s la temptació, i la infidelitat pot no arribar a donar-se mai. Diferent és la infidelitat crònica (mantinguda al llarg del temps), en aquests casos la parella sol ser coneixedora de la infidelitat, però ho accepta per necessitats que ens portarien a una altra mena de problemes.

EL AMOR QUE PERDURA
I quina seria la fórmula que descriuria la relació de parella ideal, l’amor de pel·lícula, el “junts per sempre” sense sentir el lligam?

Els experts se centren en diversos components que precisa una relació per a mantenir-se sana i en evolució. Sternberg (1986) planteja la seva “teoria del triangle de l’amor”, on el manteniment de la passió, la intimitat i el compromís resulten els elements bàsics d’èxit en l’amor de parella.

En una teoria més actual, Nardone (2011) parla de l’Amor Savi, com aquell que aconsegueix perdurar en el temps d’una manera satisfactòria i que requereix en primer lloc del manteniment de la seducció i el festeig, tal com fan els animals monògams, en segon lloc, la complicitat, aquesta és fàcil detectar-la per les mirades que es donen entre ells; si entre un grup de gent, un d’ells s’equivoqués, la parella es posaria de la seva banda fent-li veure l’error després en la intimitat, si un es troba davant dificultats, la parella es posa al seu costat, sense substituir-lo, només mostrant-li la seva presència i suport. La tercera és l’exclusivitat, la qual cosa passa entre dues persones és únic i irrepetible. L’amor savi no pot acceptar l’engany i és així com la parella ha de sentir que la persona que té al costat no pot ser substituïda per qualsevol altra.

Aquests tres components no succeeixen de manera natural i espontània, sinó que precisen de ser coneguts, acceptats i construïts per totes dues parts de la parella perquè comportin el manteniment i durabilitat de l’amor.

És com la imatge d’uns funambulistes que caminant individualment pel seu propi filferro, van en paral·lel i comparteixen la mateixa barra d’equilibri que han de manejar junts per a no desequilibrar-se. Imatge que descriu la responsabilitat de tots dos membres, si un s’endureix, l’altre s’estova, si un ensopega, l’altre el sosté, quan un es desequilibra l’altre ho compensa i es tornen a equilibrar, així és com poden anar afrontant les dificultats que comporten els canvis d’etapa, l’arribada dels fills, les malalties o situacions traumàtiques, les diferències en els èxits professionals i un llarg etcètera  de situacions que esdevenen al llarg de la vida en parella.

Estareu junts. Però deixeu que creixin espais en la vostra proximitat. I deixeu que els vents del cel dansin entre vosaltres. Estimeu-vos amb devoció, però no feu de l’amor un lligam. Feu de l’amor una mar mòbil entre les ribes de les vostres ànimes. (…) Doneu el vostre cor, però no perquè el vostre company s’ensenyoreixi d’ell. (…) I romangueu junts, encara que no massa junts. Perquè els pilars sostenen el temple però estan separats. El roure no creix a l’ombra del xiprer; i el xiprer no creix a l’ombra del roure. Khalil Gibran

Photo by Oleh Slobodeniuk

Abraçar un cor, a la sortida del sol

Els indicadors que existeix un problema patològic en la relació són la presència de malestar que pot generar símptomes en algun dels membres de la parella o en tots dos, i afecta de manera significativa al seu funcionament i evolució. Cada parella és un món i cada món de parella tindrà les seves pròpies dificultats i problemàtiques, però veiem alguns dels casos que sovint ens trobem en consulta i poden ser, o arribar a generar, problemes patològics.

1. Absència d’objectius comuns:
L’egoisme no consisteix a viure com ens sembla, sinó a exigir que els altres visquin com ens sembla a nosaltres.  Oscar Wilde

Moltes parelles es mantenen malgrat que tots dos saben que la relació porta camins separats, és l’exemple de les parelles que viuen en diferents ciutats o fins i tot continents, parelles que no comparteixen la il·lusió de tenir fills, o on les pràctiques sexuals desitjades d’un dels membres mai podran ser compartides per l’altre. En aquestes relacions, el viure COM SI la parella estigués camí de canviar és un autoengany que al principi manté l’estabilitat però que sempre deriva en discussions, exigències, mentides, i a vegades, infidelitat.

Fritz Perls el metge, neuropsiquiatra i psicoanalista , ho expressava d’aquesta manera:

Jo sóc jo, tu ets tu. Jo no vaig venir a aquest món per a viure d’acord amb les teves expectatives. Tu no vas venir a aquest món per a viure d’acord amb les meves expectatives. Jo faig la meva vida, tu fas la teva. Si coincidim, serà meravellós. Si no, no hi ha res a fer.

Davant els senyals d’incompatibilitat ajudarà:

Fer a la parella coneixedora dels nostres interessos i evitar forçar-la a seguir-los, observar si els comparteix, els accepta o els rebutja.
En cas de rebuig, si no hi ha negociació possible, serà sa decidir si s’accepten les condicions de l’altre. Si s’accepten, és important responsabilitzar-se de la decisió presa i evitar recriminacions, si no s’accepten serà inevitable tenir el valor i el coratge de seguir endavant en honor als propis principis i objectius.

2. La gelosia
Al principi la gelosia és percebuda com un senyal d’amor, et vull i et desitjo tant que t’ho demostro fent-te part de la meva propietat, no obstant això, el missatge real és que no ets de confiança, no tens control per això et controlo o, no sóc suficient per a tu (es denigra a si mateix/a).

En aquests casos, la persona gelosa deixa de construir en si mateixa centrant tota la seva atenció en l’altre, així deixarà de parar esment a la seva imatge, projectes personals i posarà constantment a l’altre en la posició de mentider, de manera que si l’altre li diu, “jo mai t’enganyaria”, només li augmentarà la desconfiança, perquè ell/la pensarà “només ho dius per complaure’m”. Partint d’aquesta base, pot passar la profecia que s’autocumpleix, on el gelós pressionant constantment a la parella, començarà a generar que se li amaguin coses per no entrar en conflicte i començarà a deixar d’admirar a algú que ja no es mou pels seus objectius i es fixarà en persones que li semblin més atraients. Al final el gelós podrà dir : “Sabia que em deixaries o m’enganyaries” confirmant la seva profecia.

“Som artífexs de la realitat que construïm i després, gaudim o patim”.

La majoria de les vegades l’acusat comença no sols a amagar coses sinó a justificar-se constantment per allò que no és real. Així doncs només afegeix més llenya al foc avivant la gelosia.

No obstant això, com ho podria fer?  És important acompanyar-se d’un bon assessorament si no se sap com actuar, el missatge no sols serà important, també la forma com es comuniqui, aquesta no pot ser agressiva ni intimidant, però ha d’aconseguir informar la persona gelosa que com més l’acusa de perdre el control més l’empeny a fixar-se en altres persones, que com més desconfia d’ell, més l’empeny a no ser sincer, i que això acabarà per trencar la relació inevitablement. Així s’evitarà que la parella hagi d’estar justificant-se constantment, i ajudarà la persona gelosa a responsabilitzar-se del seu problema i plantejar-se posar-li solució, de manera que la parella aconsegueixi mantenir-se i evolucionar.

3. Els problemes de comunicació
Amb la disminució de la FEA apareixen les primeres discrepàncies, algunes coses abans enteses com a excentricitats o peculiaritats comencen a ser veritablement molestes i la parella, en comunicar-les ,pot començar a assaonar la relació amb ingredients comunicatius que l’empitjoraran. Segons Nardone (2007) Vuit dels imprescindibles per a empitjorar i destruir una vida de parella són:

Puntualitzar: Només hi ha una cosa més molesta que ens corregeixin i diguin el com hem de fer correctament les coses, l’adonar-nos que l’altre té raó. Habitualment, la manera en el qual la parella es comunica ens irrita i ens empeny a transgredir la seva opinió, encara que la veiem del tot encertada.

“Ordinàriament, un es convenç millor per les raons que troba per si mateix que per aquelles que procedeixen de l’esperit dels altres.” Blaise Pascal

Recriminar: Puntualitzar culpes, deslliga en l’altre una reacció emocional de rebuig i ràbia, que anul·la la culpa i provoca el desig d’escapar o atacar. Així, cada vegada que recriminem hem de recordar que les nostres raons no seran ateses sinó més aviat, rebutjades, creant un distanciament amb la parella. Deia Emile Ciorán:

“Les nostres rancúnies deriven del fet que romanent per sota de nosaltres mateixos, no hem estat capaços d’aconseguir la meta. Això mai li ho perdonem als altres.”

Tirar en cara: Habitualment quan tirem en cara ens col·loquem en una posició de víctima i, per tant, provoquem que la parella es converteixi en el nostre botxí. Segons Maturana: “No són els tirans els que creen als oprimits, sinó a l’inrevés.” Així el culpabilitzat es veurà empès a rebutjar o atacar a l’altre i el comportament que volíem canviar tirant-ho en cara, no sols no canvia sinó que pot empitjorar.

Sermonejar: Ho sabem, odiem que ens sermonegin, no obstant això ho fem, i en proposar-li a la nostra parella allò que és just o injust a nivell moral per a posteriorment criticar el comportament aliè, només aconseguim provocar-li el desig, fins i tot no tenint-lo prèviament, de transgredir les regles morals i fonamentals del nostre sermó. Afirmava Voltaire:

“És propi de les censures acreditar les opinions que aquestes ataquen”.

T’ho vaig dir: Si hi ha expressions que provocarien irritació intensa en la parella, la mare de totes elles és la que ens diuen quan estem ja bastant enfadats amb nosaltres mateixos per algun error comès. Ja sabem del nostre error, però el fet que ens ho recordin, no sols no ens ajuda sinó que ens fa enfurir encara més contra nosaltres mateixos i contra la nostra parella. Així, val la pena tenir present que quan diem “t’ho vaig dir”, no sols no es valorarà en absolut la nostra observació precedent, sinó que ens transformarem en el parallamps de la ràbia de la nostra parella, permetent-li així, descarregar tot l’enuig que tenia contra si pel seu error, sobre nosaltres.

Ho faig només per tu: Reclamar a l’altre el que fem per ell, el col·loca en una posició emocional ambivalent, d’una banda pensa que hauria d’agrair-nos-ho per la nostra “generositat”, però per l’altre se senti furiós per estar en deute davant un sacrifici que la parella ha fet sense que hagués estat demandat ni desitjat. Si realment volem fer una cosa generosa i noble per la parella, això no ha de notar-se, de manera que al final la nostra parella pugui fins i tot estar doblement agraïda, d’una banda pel favor i per l’altra, per no haver-l’hi reclamat.

Deixa, ja ho faig jo: En aparença sembla un acte de gentilesa, però qui la rep, en realitat el sent com un acte de desqualificació de les seves capacitats, aquesta és l’ajuda que no ajuda, com més ajudem a la parella d’aquesta manera, li enviem un missatge més profund que és: “deixa’m fer a mi perquè tu no n’ets capaç”.

Així trobem, com diria Oscar Wilde “Amb les millors intencions, s’obtenen, la majoria de les vegades, els pitjors efectes.”

Reprovar: Aquesta recepta, en la qual en una primera part es felicita l’altre però que en una segona part s’afirma, que no obstant això, podria haver-se fet millor, té assegurats efectes catastròfics. Si trobéssim una persona capaç de superar o encaixar qualsevol de les anteriors fórmules segur que amb aquesta aconseguiríem fer-la entrar en crisi.

En el pròxim article (tercera part) mostrarem altres problemes típics de parella com els problemes sexuals i la infidelitat i quin és l’amor que perdura.

Abraçar un cor, a la sortida del sol

Un dia, et descobreixes amb el cor en un puny, l’estómac fet un nus i una pena en el pit que es va també apoderant de la teva gola, a poc a poc, com si tingués una pilota oprimint-la i que necessités explotar. Ara, el menjar, els amics, les aficions i la resta de coses deixen de tenir valor i recordes que també vas deixar de donar-li valor a tot un temps enrere, però el sentiment era oposat, estaves enamorat/a, obsessionat/a, il·lusionat/a. Ara, tot ha acabat i la solitud et recorda que el que va passar va ser real i ja no és.

I és que l’Institut Nacional d’Estadística (INE), apunta que la taxa de nul·litats, separacions i divorcis, durant l’any 2012 va ser de 110.764. (solament les dades registrades).

Mantenir una vida de parella satisfactòria no depèn de l’atzar. Però què passa en aquest món de dos perquè a vegades es mantingui, en el millor dels casos pel que anomenem AMOR i unes altres, s’acabi d’una manera més o menys dramàtica o injusta, i gairebé sempre, amb una mica d’ODI a suportar?.

L’enamorament no és amor

Ho anomenen popularment “La química de l’amor”, i els experts no ho corregeixen perquè tan química és la raó per la qual ens sentim atrets per algú, com poc atzarosa. I és que precisament li devem la bogeria de l’enamorament a una mena d’amfetamina que el nostre cos produeix, la feniletilamina (FEA). Quan aquesta substància inunda el nostre cervell, aquest segrega neurotransmisors, la dopamina (implicat en els mecanismes de reforç del cervell, que ens fa capaços de sentir desig i repetir allò que ens dóna plaer), la norepinefrina i l’oxitocina (que entre moltes altres funcions són missatgers químics del desig sexual).

Quan això succeeix, s’esperen llargs mesos de trastorn mental assegurat, en el qual desenvolupem autèntiques obsessions, paranoies i fins i tot estats bipolars, desitgem estar amb l’altre i tenim totalment inhibit el judici sobre ell, no podem deixar de pensar en aquesta persona i una energia incombustible ens manté actius com si el cansament no existís.

“No existeix escapatòria contra el sentit natural de l’atracció”

A.C. Swinburne

No obstant això, la síntesi de FEA, no pot mantenir-se eternament o moriríem extenuats. Així que d’entre un a dos anys i mig aquest estat anirà desapareixent, tornarà el judici sobre l’altre, la revaloració de les nostres aficions, amics i familiars i el tornar a connectar amb els nostres interessos sans més individualistes.

Sovint succeeix que aparentment un dels dos membres sembla oblidar a l’altre o estar fallant constantment, i és així, perquè cada membre de la parella ha de continuar desenvolupant el seu camí individual alhora que el de parella. Si això no s’ha donat, els problemes de comunicació empitjoren i la parella se separa o comença a comportar-se d’una manera forçada, evitativa o sacrificant que acaba per generar malestar en tots dos membres.

Si per contra, l’explosió de passió i bogeria de l’enamorament no ha interferit a evidenciar la complicitat dels amants, i mantenir els seus interessos individuals, , entrem en una nova fase química; la de les endorfines, una fase d’inclinació, seguretat i confiança, l’amor que comporta l’estima, la complicitat, i la construcció d’una vida compartida.

“L’Amor no és mirar-se l’un a l’altre, sinó mirar els dos en la mateixa direcció”

Antoine de Saint-Exupéry

Les següents setmanes publicarem els problemes de parella i l’amor que perdura.